Els retrobaments, a la casa rural.

Ha estat un estiu de retrobaments a la nostra casa rural.

Junts de nou a Cal Calot.

 

 

Benvinguts de nou

Hola de nou, creieu que havíem desaparegut? No, res de tot això, el que passa que amb l’enrenou que estem vivint, les paraules ens havien quedat confinades. Em negava a escriure pensant en la pandèmia, no volia mencionar-la, però definitivament, llanço la tovallola. És impossible viure avui i no parlar d’ella, encara que sigui ben poc.

Desitgem de tot cor, que vosaltres i les vostres persones estimades estigueu en plena salut, amb feina i sobretot, animats. Que tot sabem, que hi ha dies realment durs en que tot es veu de color negre, però què carai, bé que ens n’hem de sortir d’aquesta. Junts travessarem aquest mal pas. Seny però fora les pors.

 

Seguim el protocol d’higiene i desinfecció perquè l’estada sigui segura.

 

Nosaltres, com tothom hem fet i fem bondat, per respecte a nosaltres i la resta de població. I tot hi haver tingut la casa rural tancada durant quatre llarguíssims mesos, sempre hem anat treballant en ella i el juliol, de nou hem torna a tenir grups allotjats.

En aquestes ocasions, més que mai, els grups han estat famílies, però també han vingut alguns grups d’amistats. Amb ganes de retrobar-se, de passar-ho bé i capbussar-se en la natura.  I per a nosaltres, tornar a veure la casa rural amb vida, és excepcional, sobretot quan veiem com de feliços hi sou i quan ens dediquem mútuament,  una estoneta per escoltar-nos, coneixe’ns, explicar-nos la vida i al cap d’avall, aprendre uns dels altres i emportar-nos un trosset de vosaltres amb les vostres paraules.

 

Recordant-vos

Avui hem ve de gust recordar el pas d’aquests grups per Cal Calot. Us parlaré d’alguns d’ells.

Un dels grups, que precisament van ser els primers en fer reserva post-confinament, eren una família de poble costaner. Dos germans del grup veient les ovelles pasturant en el camp, es recordaven de quan eren joves i tenien gallines a casa. A la mirada se’ls veia l’entusiasme que els duien aquells records. I en Josep, qui es va encarregar de fer la reserva, va tenir la genial idea de fer una bonica sorpresa a la família.  Aquesta sorpresa va consistir en una sessió fotogràfica  de tota la família. A mitja tarda van aparèixer un parell de fotògrafs i es van encarregar de capturar l’alegria d’haver-se reunit de nou, a cop de flaix, entre roures, panoràmiques de la vall, i la seves rialles…

Una altra de les famílies que es van allotjar, volien fer una sorpresa d’aniversari a la mare de la noia que es va posar en contacte amb mi. El divendres, van arribar el matrimoni i ella, i mentre els ensenyava la casa, la mare quedava distreta de com era de gran, doncs ella creia que només serien quatre els qui s’allotjarien allà. El cas, és que em va anar ben just de no ficar la pota i xafar la sorpresa però vaig ser a temps a no obrir la boca, i amb un creuament de mirades amb la filla – tssss….no diguis res-, ens van entendre. El final, va tenir una sorpresa de debò, tal com estava previst.

 

La taula, a punt per alguna celebració

 

Un dels altres grups que hi vam tenir, eren parelles de gent gran. Tots amics. I duien molta marxa. Era envejable les ganes de passar-ho bé que duien. Doncs en una ocasió en que ens vam haver d’acostar a la casa, sentia les rialles que feien les senyores jugant al “futbolín”, s’ho estaven passant realment “teta”. I l´últim dia de la seva estada, quan vaig anar a acomiadar-los, estaven entaulats al menjador jugant a cartes. El sector esquerra estava ocupat de les senyores i el sector dret pels senyors. Tots i totes aficionats amb la seva partida de cartes. Quines estones més xules que van passar a la casa rural. I el senyor Ramón, em va explicar que de petit, quan viva Huelva amb els seus pares i germans, també tenien un ramat d’ovelles. De fet, em va dir que comptéssim amb ell si necessitàvem un pastor. Ho tindrem en compte!

 

Cada grup, un munt d’experiències.

En fi, ja veieu que cada grup d’hostes sou un munt d’experiències. Poder intercanviar unes paraules amb vosaltres, respondre les vostres preguntes, i oferir-nos una estona de tertúlia, penso que també forma part de tot el que envolta “fer turisme rural”. I ens agraden molt aquestes estones. Perquè aprenem també de vosaltres i ens dediquem una estona a reflexionar sobre  els capricis de la vida.

 

Estem molt contents de tenir-vos de nou a la nostra casa rural.

 

Creuem els dits, perquè els capricis de la vida, siguin per a tots més favorables del que són actualment. Molta salut per a tothom i il·lusió!